Medusa

Binibeca, Binisafua i Binixica (www.mpons.blogspot.com)

24/12/2007

Per arribar a Binissafua amb bicicleta des de Maó solec prendre el Camí Verd, que surt des de Cala Figuera, i vaig fins al poble de Sant Lluís. Des d’allà arrib fins al lloc de Binibeca Vell tot fent drecera pel Camí de Binibecó, que surt de S’Ullastrar. Abans d’arribar a Binissafua, a l'esquerra mirant cap a la mar es veu el conegut poblat de pescadors de Binibeca. Deix la bicicleta estalonada a una paret a prop del Club Nàutic. L’altre dia tot parlant amb una amiga de Maó i amb un amic de Sant Climent, va sortir la toponímia menorquina a la conversa. Vaig voler demanar-los si existia Binissafuet, i em van dir que sí, que era el nom d'un indret. Jo llavors no els vaig demanar si era el nom d’un lloc al camp o el nom de què era. Però ahir vaig sentir a la televisió menorquina i avui he vist a la primera plana del Diari Menorca els titulars d’una notícia sobre excavacions arqueològiques subaquàtiques a Cala Binissafuet. Ara acab de descobrir a Internet que Binissafuet Vell és un lloc que s'ha convertit en agroturisme. D’altra banda, ara fa un parell de dies, parlàvem amb uns amics anglesos que viuen a Binixica i ho fèiem precisament sobre la manera com s’havia d’escriure aquest topònim. Sabem que vol dir “bin”, “ibn” en àrab, “fill de...”, i per extensió, “casa de”, “can...”, “son”... Els noms que segueixen són noms propis, noms de persona. Beca, Fua, Xica són antropònims, una adaptació a la grafia catalana dels sons àrabs, de la fonètica àrab d’aquests llinatges de procedència molt llunyana. La morfologia catalana dels noms propis de lloc, la formació de derivats diminutius existents a la toponímia menorquina com ara Binibecó de Binibeca o Binissafuet de Binissafua, el fet que la formació d’aquests derivats no només no sigui impossible, sinó que de fet sigui a més predictible segons les regles morfològiques de la llengua justifiquen al meu parer la incorrecció ortogràfica de paraules escrites com “Binibèquer”, “Binissafúller”, “Binissafulla”, “Binissafullet” i “Binixíquer”, ja que si bé s’adapten gràficament a la fonètica catalana, on no es pronuncia la “r” de final de paraula, “Sóller”, i a la menorquina, on el so de la grafia “ll” és mut, “fulla”, “filla”, aquests topònims formarien diminutius inexistents com ara per exemple “Binibequeró” i “Binissafulleret” en lloc de les formes existents de Binibecó i Binissafuet. El fet que totes aquestes formes correctes i incorrectes convisquin en el bosc de cartells indicadors a les carreteres de Menorca no fa res més que portar confusió i error. L'amiga de Maó ens explicava que havia hagut de corregir uns turistes que pronunciaven "Binibèquer" així com ho havien vist escrit, és a dir amb "r" final. És evident que estic del tot obert a puntualitzacions i a considerar altres punts de vista sobre aquesta qüestió en torn dels topònims Binibeca, Binissafua i Binixica. Però en qualsevol cas, i des del meu punt de vista actual, l’adopció de l’ortografia correcta comportaria d’immediat el benefici de la correcció oral i evitaria no només confusions a la xarxa viària i entre els propis parlants, sinó que a més faria impossible que s’imposessin pronúncies incorrectes provocades per la lectura de paraules escrites de forma incorrecta.