Castellano Català
Castellano Català
La majestuosa Santa Maria del Mar, símbol de la Catalunya sobirana del Gòtic, va quedar ahir petita per donar el darrer comiat a Lluís Maria Xirinacs. La basílica construïda amb pedres de Montjuïc transportades pels bastaixos va acollir un funeral esforçadament contingut, reflexiu. Però els simbolismes religiosos, catalanistes i humanistes eren tan brillants, i el buit que viu una part del país és tan feridor, que al final l'agraïment va fer desbordar les emocions. Uns llargs vint minuts d'aplaudiments van cloure la cerimònia, amb el cant final del Virolai, de mossèn Cinto. La Catalunya més conscienciada, la que se sent enganyada, òrfena de líders, sovint amb vergonya aliena, va anar en massa a retre el darrer homenatge al místic, incòmode i somiador que tan sovint posava el dit a la llaga. Tot un signe dels temps, també dels que apunta que vénen.
Presència institucional delicada
Unes 3.000 persones van assistir a la cerimònia, concelebrada amb tota solemnitat per 17 sacerdots, i oficiada pel monjo de Montserrat Jordi Castanyer. El rang del funeral va ser el que correspon a qui ha estat un personatge emblemàtic d'aquest país. Però la presència institucional era en la mateixa proporció delicada, perquè Xirinacs va morir repudiant l'escenari polític català. "Contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble", deia en el seu escrit testamentari. I ahir se sentien ressonar aquestes paraules. L'esquinçament nacional, l'etapa de vaques magres, es palpava físicament en un ambient amarat de suors i alguna llàgrima. No estem perdent el país de mica en mica? No hi ha ningú que lideri una represa? Les preguntes les va llançar amb gran cruesa i rotunditat l'exsenador el cap de setmana amb el seu gest final.
El president de la Generalitat en funcions, Josep-Lluís Carod, va preferir no presidir el funeral, i es va situar en segona fila de forma discreta. Josep Espar Ticó, promotor incansable de mil causes catalanistes, que estava just al seu davant, li va oferir la seva plaça però Carod va declinar-la. Al costat del conseller de la vicepresidència s'hi van situar també discrets un emocionat Jordi Carbonell; el representant de l'Ajuntament, Ramon Garcia Bragado, i el republicà Jordi Portabella. A primera fila, al costat d'Espar Ticó hi havia el convergent Felip Puig. I drets entre la gentada, a poques passes d'ells, el també convergent Francesc Homs i l'exmilitant de Terra Lliure Freddy Bentanachs. Una barreja de sensibilitats catalanistes de tota mena que s'espargia per la basílica, plena de gom a gom, i en la qual també es va veure el convergent Oriol Pujol, els republicans Joan Tardà, Joan Puig i Teresa Aragonès, els exconsellers pujolistes Antoni Comas i Joan Ignasi Puigdollers, i la dirigent d'ICV Dolors Camats. Aquesta, però, va optar per no entrar a l'església. Contrastava aquesta presència plural amb el fet que el PSC i el PP no hi van enviar ningú representant aquests dos partits, en un buit que es feia massa evident davant la mort del qui va ser també destacat lluitador antifranquista des de la no-violència.
Representació del Barça
Entre el públic hi havia en canvi el directiu del Futbol Club Barcelona Antoni Rovira, així com representants del món cultural, com Carles Flavià, Tortell Poltrona i Joan Reig, i l'historiador Oriol Jonqueras. Però sobretot omplien la basílica una multitud de catalans anònims. Persones que havien coincidit alguna vegada amb Xirinacs, que li estaven agraïdes per lluites heroiques o per un senzill diàleg. I d'altres que només el coneixien pels mitjans de comunicació però que hi veien un patriota honest i alhora un revulsiu. Cares d'emoció, i molts comentaris en veu baixa contra la mediocritat política que viu el país es barrejaven entre els feligresos. Alguns assistents patien perquè la petició de silenci que havia deixat escrita Xirinacs no es trenqués per aquest malestar; que hi és i que s'escolava.
Durant el funeral es va llegir el sermó de les benaurances de l'Evangeli de sant Mateu, un episodi que el monjo de Montserrat va situar com a cabdal en el pensament de Xirinacs. Jordi Castanyer el va definir com un cristià de pedra picada i un místic. Va demanar respecte per la seva vida i també per la manera com va morir el cap de setmana passat al peu del Taga. "Els qui per la causa de la veritat, de la pau i de la justícia seran perseguits, aquests són els que podran obrir-se a l'abraçada de Déu", va parafrasejar de les Benaurances, remarcant que Xirinacs ho reflectia. Recordant Abraham, va glossar també la faceta de l'exsenador com a home en recerca permanent de la llibertat: la personal, la del seu poble i la de les altres nacions. Però va matisar que Xirinacs, abans que la seva pròpia llibertat, va treballar i va patir per la dels altres. Fins al final, a cor obert. "La vida comporta violència i ell era un home violent, violent amb ell mateix, tossut a fer el bé, sempre treballador de la pau", va afegir per concloure que sempre va ser una persona incòmoda, i sovint incompresa.
Castanyer es va negar a acceptar que la mort sigui la darrera paraula, i aquesta idea va ser present en tot el comiat, com una manera de passar de puntetes pel seu suïcidi i donar a l'acte un to esperançat. I va demanar recollir el seu testimoni de compromís tot advertint que això no es faci amb hipocresia. "No fem monuments a qui no estem disposats a seguir fins a les darreres conseqüències", va afegir. Les pregàries van apuntar sense embuts a la sobirania demanant la plena llibertat del país, i després van pujar al faristol amics de l'exsenador per explicar vivències personals. Una noia que es va definir com una antiga ionqui va agrair a Xirinacs que l'hagués "tornat a la vida" després d'una nit de conversa en el pitjor moment, mentre veia com anaven morint els seus companys per causa de la droga.
La petició al papa Pau VI
Els escolapis van enviar al funeral un representant, que va ser l'únic que es va mostrar subtilment crític amb la forma com va morir Xirinacs. Però ho va fer admetent la impossibilitat, potser, de la coherència humana, i més quan l'exsacerdot vivia "a redós del visionari universal que és Ramon Llull". Va recordar que en la seva joventut havia demanat al papa Pau VI que l'autoritzés a crear la figura de "servent lliure de l'Evangeli", cosa que els escolapis van tramitar però que no va ser acceptada pel Vaticà. "Va demanar a Pau VI que institucionalitzés la no institucionalitat", va resumir provocant el somriure dels presents.
Els aplaudiments van esclatar al final de l'exposició d'aquestes i altres vivences, i ja no va ser possible acabar amb ordre la cerimònia. Algú va començar a cantar Els segadors, i, després de diversos intents de reconduir l'emoció desbordada, d'acord amb la família l'oficiant va donar-la per finalitzada.
El fèretre amb la despulla de Xirinacs va ser portat a coll cap a la sortida per la porta principal, mentre les autoritats abandonaven de forma significativa la basílica per la del darrere, que dóna al passeig del Born. Sobre el taüt, una bandera estelada, i poms de roses dipositats per mans anònimes. D'aquesta manera, entre encara aplaudiments i quan ja començava a sonar el Virolai, la comitiva va sortir de la basílica. I com si volgués conjuntar amb el to emotiu del comiat, es va posar a ploure.
Això va provocar que no es pogués ubicar el fèretre al mig del Fossar de les Moreres perquè els milers d'assistents li poguessin donar el darrer adéu, tal com s'havia previst inicialment. Es va instal·lar als locals contigus del Memorial 1714. Enmig de la pluja intermitent, portaveus de la Fundació Randa, creada per Xirinacs, van recordar la seva figura. Francesc Ribera, Titot, i membres de Mesclat van interpretar El banderer de la pau, cançó del grup Esquirols escrita en el seu moment en homenatge al sacerdot pacifista. També va parlar mossèn Josep Dalmau, difusor de l'independentisme des dels anys 80, així com Víctor Alexandre, que va carregar amb duresa contra l'actual situació política de Catalunya
